Mà de Mestre. Música a l’entorn de Manuel Oltra

CançóBella, CançóNova

Programa a cappella
-Primera part: cançó popular tradicional catalana -Segona part: repertori de la Nova Cançó Catalana amb noves harmonitzacions

Cançó tradicional, cançó popular, són dos termes que sovint es confonen. Es confonen perquè, tot i no ser el mateix, de vegades un acaba transformant-se en l’altre i viceversa. La música tradicional catalana era quelcom oblidat en el públic burgès del segle XIX, però gràcies a l’empenta de J. A. Clavé i dels que el seguiren va esdevenir un repertori comú en les corals de l’època i en les escoles d’avui en dia, esdevenint música popular, coneguda i cantada pel poble. Així mateix, la música d’autors com Lluís Llach, Serrat o Raimon, que va sonar amb força a la segona meitat del s.XX , es va convertir ràpidament en cançó popular, en quelcom que es cantava a les cases, places i racons amagats quan les autoritats vigilaven. Però avui en dia aquesta músic ha anat, potser, més enllà, transformant-se gairebé en música tradicional, en tonades que a algú li sonaran, les podrà cantar però no podrà identificar-ne exactament l’autor tot i saber que és una música coneguda. Han esdevingut, efectivament, música tradicional.

El cor Lieder Càmera, en motiu del seu XX aniversari, ha volgut traslladar el principal repertori llegat per el moviment de la Nova Cançó al llenguatge coral. Trenta cançons de diversos cantautors han estat adaptades pels millors músics catalans, balears i valencians per tal que passin a formar part de l’enorme corpus de música coral catalana ja existent. També forma part d’aquest projecte l’enregistrament d’aquestes obres en CD, el qual ja és a la venda i es va presentar el passat 27 de novembre al Palau de la Música Catalana.

Amb aquest programa volem unir les dues forces culturals que han mantingut l’ús del català en la música en els moments més difícils: el moviment coral català i el de la Nova Cançó, oferint-los un repertori que va del Rossinyol a La Gallineta, passant per l’Hereu Riera i Veles e vents. Un viatge per la música tradicional més popular... i viceversa.

L’impressionisme coral

R. Vaughan Williams (1872-1958): Three Shakespeare Songs
C. Debussy (1862-1918): Trois chansons de Charles d’Orléans
M. Ravel (1875-1937): Trois Chansons

El mal anomenant moviment impressionista va produir una enorme quantitat de música instrumental, especialment simfònica i pianística i, en canvi, va ser pobre pel que respecta a la música coral. La necessitat de crear “ambients sonors” va topar, probablement amb una tradició coral polifònica que, aparentment, no permetia aquests efectes.

Tot i això, alguns compositors d’aquesta època van ser molt prolífics en aquest camp. El cas de R. Vaughan Williams n’és un d’ells. Tot i aquest compositor anglès no es contempla dins del moviment que van protagonitzar Debussy i Ravel, si que hi va tenir un gran contacte, doncs va ser alumne de Ravel (en una relació no gaire còmoda per Vaughan Willams però que va donar com a resultat un teixit sonor dins de la seva música orquestral molt proper a l’estil francès).

De l’enorme producció coral de Vaughan Williams en destaquen dues obres: la missa en Sol i les Three Shakespeare Songs. Escrites per a formar part del repertori obligatori del concurs anual d’agrupacions corals de la Gran Bretanya, formen un cicle que mostra la millor versió del compositor en aquest camp. En elles podem veure una gran coneixement de l’idioma i els recursos corals usat al servei del text creant ambients suggerents a través d’harmonies complexes, divisions de les veus i una instrumentació pròpia de la música orquestral.

Debussy i Ravel, per la seva banda, no es van aventurar molt en el camp de la música a capella. Ens en van deixar ben poques mostres, però el seu geni es pot gaudir per complet en els seus cicles ternaris (Trois Chansons de Charles d’Orleans i Trois Chansons) on les necessitats expressives comporten una gran exigència vocal i coral en tots els seus aspectes (fraseig, afinació, text...). L’impressionisme francès (o simbolisme o romanticisme tardà...) concentrat en sis curtes peces.

Música Antiga I: Tomás Luis de Victoria (1548-1611)

Música Mariana de Tomás Luis de Victoria. Selecció d’antífones, himnes i motets de temàtica mariana.

Tots els grans compositors tenen en comú una gran capacitat tècnica i expressiva, una profunditat transcendent en les obres i… allò que ningú sap explicar. Victoria culmina l’escola romana de Palestrina amb un mestratge que cap altre compositor espanyol ha assolit mai.

Victoria va centrar la seva carrera musical en la música vocal religiosa i, per sort, es conserven moltes de les seves obres entre les que destaquen les més de vint misses i una gran col·lecció de més de 40 motets que mostren totes les capacitats expressives del compositor, des de la rigorosa solemnitat catòlica fins a l’expressivitat més hispànica.

És, però, en la música de temàtica mariana que descobrim un Victoria especialment sublim. Obres com Vidi Speciosam o l’Ave Maria a 8 veus ens mostren la cara més expressiva del compositor. Delicadesa i passió devota es combinen a través de la depurada tècnica del mestre; la mà de Palestrina es troba amb l’herència polifònica del renaixement hispànic i dóna com a resultat una música plenament emocional i, alhora, plenament catòlica, característica única del compositor avilès

Música Antiga II: J.  S. Bach (1685-1750)

2 Motets de J. S. Bach. Jesu, meine Freude, BWV 227.  Singet dem Herrn ein neues Lied, BWV 225

Johann Sebastian Bach va cultivar tots els gèneres a excepció de l’òpera. Misses, Cantates, Concerts, Invencions, Variacions… i tot cultivat amb una qualitat sense comparació a l’època. La música coral hi és molt present en el seu catàleg, però (per raons inherents a l’època) la música coral sense acompanyament és inexistent. Només els seus sis motets són susceptibles de ser interpretats amb pocs instruments. És per això que qualsevol d’aquests motets representa un repte per a qualsevol cor perquè és de les poques vegades que un grup vocal pot enfrontar-se pràcticament sol a una obra de Bach.

El motet Singet dem Herrn ein neues Lied és una explosió de colors, veus i contrapunts que porta al cor a explorar els racons més inhòspits de l’escriptura vocal barroca. Combina els passatges a doble cor amb d’altres a quatre veus i fins i tot alguns passatges que van canviant, com si fossin vius, de 8 a 4 veus i viceversa…

Jesu, meine, freude representa una obra totalment de maduresa tant pel que fa a la seva cronologia com a la seva profunditat compositiva. Girant sempre a l’entorn la melodia de Johann Crüger, ens parla de la mort com un alliberament, un alleujament típic de la cultura protestant que encara avui en dia pot sorprendre en un entorn catòlic com el nostre. Els moments foscos són escassos i és, en canvi, la pau, la serenitat i fins i tot l’alegria és el més present en la música que Bach va posant al text de Johann Franck.

El Messies. G.F.Händel

Us presentem una proposta musical de caire universal, una de les obres fonamentals del Barroc i un dels oratoris més coneguts: El Messies.  

Händel el va escriure en pocs dies però la seva empremta musical ha perdurat en el temps. L'obra es va compondre a Londres, en 1741, amb una extraordinària rapidesa (tres setmanes). La costum vincula aquesta obra a les festes nadalenques, però no s’ha d’oblidar que aquest oratori no només sols tracta del naixement de Jesús, sinò toda la seva vida. Uns mesos després de ser composta, l'obra es va estrenar a Irlanda, durant un viatge de Haendel, però la gran estrena no arrivà fins 1742, en el New Music Hall de Dublí per a un concert benèfic.

La presentació a Londres fou polèmica; els eclesiàstics es sentiren ofesos pel fet que un tema sacre es representara a un teatre. Fou el llibretista Charles Jennens qui composà el text de l'oratori, format només per fragments bíblics. Jennens presentà l'obra com si fós una òpera, dividint-la en tres actes subdividits en escenes.
La primera part té per tema l’Adevent i el Nadal. S'anuncia la vinguda de Crist, per la qual cosa ens trobem amb moments d'exaltació caracteritzats per una gran intensitat expressiva.La segona part il.lustra la Passió, la Resurrecció i l'Ascensió, finalitzant amb el famós "Al.leluia". Així doncs, la segona part, que havia d'iniciar-se amb el dolor i la tristesa de la Passió, s'ompli d'alegria amb l'Al.leluia, acompanyat pel cor, trompetes i timbals. En la tercera, s’explica  la victòria de Crist front a la mort, el judici final i la paraula "Amen", que culmina l'obra.
 

Rèquiem en Re menor, Kv 626.  W. A. Mozart (1756-1791)

El Romanticisme va convertir a Wolfgang Amadeus Mozart en un mite a través d'aquesta colpidora obra: segons la llegenda, el músic la va compondre amb la idea que es tractava del seu propi Rèquiem, encarregat per un missatger de la mort. Encara que la realitat sembla ser menys poètica, això no resta gens ni mica a la potència expressiva ni a la bellesa de la partitura, amb algunes seccions que es compten entre els cims no només de la producció de Mozart, sinó de la música universal: el "Introitus", el "Kyrie", el "Dies irae" o el "Lacrimosa”.

L'obra va ser completada pel seu deixeble Franz Xaver Süssmayer (1766-1803), qui, en els últims anys de la vida del mestre, havia viscut en estreta intimitat artística amb ell. No és fàcil determinar exactament quina és la part deguda a Süssmayer.